Activitat prèvia 

​

• Definició del mitjà i trets distintius 

​

El còmic és un mitjà de comunicació visual de masses basat en la narració gràfica que utilitza la disposició seqüencial de vinyetes per a construir un relat. És a dir, es tracta d’una sèrie de dibuixos disposats en un ordre premeditat per a explicar una història, que pot tenir text o no.

​

De fet, el còmic disposa d’un llenguatge variat que pren elements de diferents mitjans artístics: 

​

• de l’art plàstic (línia, forma, color, composició, etc.), 

• del món de la literatura (tipus de narradors, ritmes, personatges, etc.), 

• del cinema (angles visuals, enquadraments, plans, etc.) 

• del disseny gràfic (tipografia, títols, lectura d’imatges i text, impressió, etc.). 

 

La suma de tots aquests factors crea el complex llenguatge del còmic, que cada artista manipula d’acord amb els seus interessos personals i amb els requeriments de la història. Per exemple, es pot ser més plàstic, més cinematogràfic, etc.

​

L'element clau del còmic és l'evolució narrativa, dit d'una altre manera, la història.   Perquè  és el fil conductor que impulsa la continuitat de l'element gràfic.  Ja que el còmic es basa en les seqüències de dibuixos. 

​

CARACTERÍSTIQUES

 

-  És de naturalesa verbal-icònica: és a dir els textos i imatges interectuan durant tot el còmic per donar-li sentit. Utilitza un suport temporal, la vinyeta que estem llegint és el present i anem avançant en el temps conforme anem llegint. 

​

- Utilitza el llenguatge verbo-icònico:es basa en textos de transferència amb un objectiu de relleu, de pas del temps o de anclatge, pas d'un espai a un altre. 

​

-Recorre a l'ús del còdis específics: vinyetas, globos, indicacions de moviment i expressions gestuals. 

​

-Té una finalitat de distreure: tot i que sovint per les necessitats socials, adopta una funció didàctica

 

-Organització seqüencial: Es composa per una sèrie de vinyetes que contenen imatges. Aquestes vinyetes estan ordenades de manera que expliquen una acció.

​

-Utilització de codis pictocinètics : imatges i senyals que representen el moviment, com les línies cinètiques per representar un objecte en moviment.

​

-Utilització de codis audiopictòrics : Els sons es representen de manera gràfica.

​

-Espai i temps: Té capacitat per transmetre la sensació del pas del tems, mitjançant la seqüència de vinyetes i sensació d'espai, que és el que la imatge exposa.

​

-Guió i dibuix: Aquests dos elements, importants per separat requereixen de dues figures, escriptor i dibuixant, que desenvolupin l'aspecte narratiu i el plàstic.

​

-Textos plàstics: És important la disposició i el format dels textos, aquests elements conformen una funció expressiva que va més enllà de la literalitat. Per això, les bafarades poden significar un pensament, o els textos grans poden significar un crit.

​

-Capacitat simbòlica: Els símbols en els còmics serveixen per transmetre idees més complexes. Aquest símbols amb el temps s'han acabat adquirint com a elements del llenguatge del còmic i sovint ja es llegeixen de manera natural. Per exemple una bombeta encesa pot representar una idea, un tronc amb una serra pot representar una persona dormint ...

​

-Llenguatge col·loquial: El llenguatge verbal intenta ser molt natural, amb vacil·lacions, interrupcions, ... un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana.

​

​ 

• Història del còmic. 

 

Existeix gran contovèrisa respecte al origen del còmic, segons si considerem aquest mitjà d'expressió en exclusivitat a uns suports en concret. Si poden ser, una paret o un tapís o si ha de ser sobre un paper, papir o pergamí. 

​

 Dit això, podriem remitir-nos a els antics egipcis, que representaven molts dels seus mites en dibuixos i jeroglífics que realitzaven sobre fulles de papirs. A més també feien murals, compostos per imatge i text, en forma de tira. 

 

També es podria considerar com origen del còmic els retaules medievals, els quals explicaven al poble, històries, succesos, crims..... mitjançant imatges i a les primitives pintures rupestres que consistien en representacions fetes sobre rocas. 

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

Però bé, en realitat, la història del còmic es relaciona més concretament amb el progrès de la impremta, la consolidació de la premsa i la aparició de la caricatura. Que és un dibuix humorístic que magnifica els trets caractersístiques del que està retratant. Normalment rostres de persones. 

​

Gràcies a la invenció de la impremta es crean noves maneres de representar histories i podem distingir entre altres, tres tipus de historietes, que es consideren els antecedents més antics:

​

Plecs de cordill: 

Sorgeixen del naixement de la impremta. És un gènere de literatura popular, fet en vers i d'origen primer oral i després en vers. Des del segle XVI es va difondre per França i altres països. 

​

Auques i Al.leuliues:

Aquestes publicacions van començar a França al voltant del 1820 i es caracteritzaven per narrar petits contes i aventuras mitjançant il.lustracions, tot i que aquestes no formaven part de la vinyeta, sinò que s'agregaven a mode d'explicació complementaria al peu dels gravats. 

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

Pintures en sèrie:

Hi ha un tipus de còmic que s'anomena "costums morals modernes". Un exemple, d'un artista que segueix aquest estil, és l'anglès William Hogarth, que destaca per la sàtira sempre present en les seves obres. Una de les seves sèries es titula: El casament a la moda. Es tracta d'una denuncia moralitzant sobre les terribles conseqüències dels matrimonis acordats amb diners entre les classes altas angleses del segle XVIII.

Igual que el còmic, aquestes pintures mantenen un fil conductor en comú. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

Es comença a utilitzar l'expressió "còmic" quan aquest es parla de política i sàtira. 

Es creu que el primer còmic de la història el va crear El New York Worl, l'any 1893. Tractava sobre la història, Hogan's Alley que va introduir el personatge, The Yellow Kid. 

A nivell regional, a Catalunya, el precedent del còmic en català, va ser el setmanari infantil En Patufet, de l'any 1903. 

A Espanya, el còmic més important i conegut per tothom, va ser el TBO, creat el 1917, va tenir una gran repercussió en la història del còmic espanyol. D e fet, el títol de la revista es va convertir en un terme nou, que dóna nom a una revista infantil il.lustrada. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• La vinyeta. Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva. 

​

VINYETES:

La vinyeta simple: És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.

 

La vinyeta ortogonal: És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seves vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.​​​​​​

​

​​​

​​​​​​​​​​​​​La vinyeta diagonal: Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.​​

​

​

Les vinyetes exteriors: es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

​

Les vinyetes interiors: es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en aquella escena.

 

La vinyeta decorativa: En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

 

La vinyeta trencada: En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fora de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​​

​

 

 

 

 

 

​

​

DISTRIBUCIONS DELS FORMATS

​

Regulars: Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.

 

Irregulars: Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.​​​​​​​

 

GRANDÀRIA I FORMA

​​

​​

​​​​​​​Les vinyetes poden tenir la forma i mida que l’autor vulgui i pugui imaginar.

​

PERSPECTIVA

​

Normal/ Frontal: Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

​

Picat: Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix.

​

Contrapicat: Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt.

​

Zenital (o vista d’ocell): És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

​

Punt de vista impossible: La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.

 

• Els personatges. Expressions facials i moviment del cos. 

​

En els dibuixos cal indicar més o menys clarament l'estat d'ànim i el temperament dels personatges. El temperament s'indica sobretot amb la configuració de la cara. L'estat d'ànim s'indica amb l'expressió de la cara i amb el moviment del cos. Jugar amb el color i amb la llum, amb les ombres, pot ajudar a donar una millor expressivitat als personatges.

​

El reconeixement dels personatges poden ser mínims, icónics, simples i generals o bé, ser màxims, realistes, detallats i concrets. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Els recursos per representar les expressions de la cara s'estableixen seguint uns criteris acceptats per tothom. Per exemple:

​

ALEGRIA - Direcció ascendent dels trets de la cara.

POR / PÀNIC - Ulls desorbitats. Boca molt oberta. Celles aixecades.

SORPRESA - Trets arrodonits: ulls i boca oberts. Celles arquejades.

TRISTESA - Direcció descendent dels trets de la cara.

SUPERIORITAT - Els ulls tendeixen a tancar-se. Els trets de la cara es corben en sentit descendent.

SERENITAT - Trets amb tendència a l'horitzontalitat. Expressió neutra.

Això, però, és orientatiu. Cada autor ho recrea a la seva manera. A més, combinant els trets d'aquestes expressions se n'obtenen d'altres.

​

La intensitat de les expressions es pot accentuar amb determinats signes visuals: gotes de suor (por, fatiga,calor...), línies tremoloses (fred, temor...), llamps (còlera, ràbia...), llàgrimes (plor, riure...) i altres.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• Els textos i els símbols gràfics. 

​

ONOMATOPEIES

Els globus són espais que, normalment, estan limitats per una línia corba tancada. La seva funció és contenir els textos que representen allò que diuen o pensen els personatges. El globus també anomenats bafarades, tenen una protuberància anomenada delta, de formes molt diverses, la ual asenyala el personatge que parla o pensa.

És un recurs molt utilitzat per la seva força visual, i sovint omplen per sí mateixes una

vinyeta.

​

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

​

​

LÍNIES CINÈTIQUES 

 

Normalment les línies cinètiques del fons es mouen en una única direcció. Podem distingir-ne de tres tipus: horitzontals, verticals i diagonals, totes elles indiquen un moviment ràpid de l'element més proper. A part, es poden trobar línies radials quan tenen un punt de fuga. 

Les línies cinètiques també es poden aplicar a un personatge per donar sensació de velocitat. Com més línies utilitzis més velocitat representarà. Aquesta tècnica es molt bàsica, però canvia quan es fa en blanc i negre o en color.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

TEXT

​

DIÀLEG: El text de diàleg és el més característic del còmic, és el que diuen o pensen els personatges. Normalment s'escriu dins dels fumets, però alguns autors no n'utilitzen.

 

NARRATIU: El text narratiu és un text que no ha estat pronunciat per cap personatge. Ve a ser com una veu en "off" a les pel·lícules. Normalment s'escriu dins d'un espai delimitat anomenat cartutx.

El text narratiu no ha de limitar-se a explicar el que ja es veu dibuixat a la vinyeta, ha d'aportar altres informacions sobre la història que es narra. Els textos narratius tenen dues funcions:

• serveixen per aclarir les adaptacions o modificacions temporals i plantegen accions paral·leles o successives ("mentre...", "dies després...")

• serveixen per aclarir determinades imatges que poden provocar desorientació.

​

​

• El muntatge. Transicions entre vinyetes. Les el·lipsis. El procés de realització. ​